08 jul. El Tribunal de Justícia aclareix el concepte de “comunicació al públic” d’obres de propietat intel·lectual en pisos de lloguer
Marc legal
Un dels drets reservats als autors d’obres de propietat intel·lectual és el de la comunicació pública de les seves obres. Així, el Tractat de l’OMPI sobre Dret d’Autor (WCT) estableix en el seu article 8 que “els autors d’obres literàries i artístiques gaudiran del dret exclusiu d’autoritzar qualsevol comunicació al públic de les seves obres per mitjans amb o sense cable, compresa la posada a disposició del públic de les seves obres, de tal manera que els membres del públic puguin accedir a aquestes obres des del lloc i en el moment que cadascun d’ells triï”.
En la seva sentència de 20/06/2024, recaiguda en l’assumpte C-135/23, GEMA, ECLI:EU:C:2024:526, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea aclareix si la posada a disposició en pisos de lloguer de televisors equipats amb una antena d’interior que permeti la captació de senyals i la difusió d’emissions és un acte de “comunicació al públic”.
A la Unió Europea, la Directiva 2001/29/CE de drets d’autor i drets afins en la societat de la informació conté substancialment la mateixa disposició que l’article 8 WCT en el seu article 3.1, que disposa que “[e]ls Estats membres establiran en favor dels autors el dret exclusiu a autoritzar o prohibir qualsevol comunicació al públic de les seves obres, per procediments amb o sense cable, inclosa la posada a la disposició del públic de les seves obres de tal forma que qualsevol persona pugui accedir a elles des del lloc i en el moment que triï”.
En virtut d’aquest precepte, els autors disposen d’un dret de caràcter preventiu que els permet interposar-se entre eventuals usuaris de la seva obra i la comunicació al públic que aquests usuaris potser desitjaven realitzar, amb la finalitat de prohibir-la (sentències del TJUE de 31/05/2016, Reha Training, C‑117/15, EU:C:2016:379, §30, i 20/04/2023, Blue Air Aviation, C‑775/21 i C‑826/21, EU:C:2023:307, §44).
La Directiva 2001/29/CE no defineix el concepte de “comunicació al públic”, però precisa que “[l]a mera posada a disposició de les instal·lacions materials necessàries per a facilitar o efectuar una comunicació no equival en sí mateixa a una comunicació” (considerant 27) d’acord amb la declaració concertada respecte de l’article 8 WCT.
Sentència GEMA
La sentència del TJUE resol una qüestió prejudicial de l’Amtsgericht Potsdam (Tribunal civil i Penal de Potsdam, Alemanya), en el marc d’un plet entre GEMA, entitat de gestió col·lectiva de drets d’autor en l’àmbit musical, i GL, empresa que es dedica a l’explotació de pisos de lloguer, per infracció de drets d’autor amb base en que GL posa a disposició dels seus arrendataris televisors equipats amb una antena d’interior que capten senyals i permeten la difusió d’emissions, en particular de música, en aquests pisos.
L’ Amtsgericht Potsdam havia preguntat al TJUE si el citat article 3.1 de la Directiva 2001/29/CE ha d’interpretar-se en el sentit que el concepte de “comunicació al públic” comprèn aquesta posada a la disposició de televisors en pisos de lloguer.
Concepte de “comunicació al públic”
En la seva sentència, el TJUE repassa la seva jurisprudència relativa al concepte de “comunicació al públic” d’obres de propietat intel·lectual. En particular, recorda que aquest concepte associa dos elements cumulatius –acte de comunicació d’una obra i comunicació d’aquesta a un públic– i exigeix una apreciació individualitzada, en la qual han de tenir-se en compte diversos criteris complementaris, com el paper ineludible de l’usuari i el caràcter deliberat de la seva intervenció (§21-23). L’usuari realitza un “acte de comunicació” quan intervé, amb ple coneixement de les conseqüències del seu comportament, per a donar als seus clients accés a una obra protegida, especialment quan, sense la seva intervenció, els clients no podrien, en principi, gaudir de l’obra difosa (§23).
Per al TJUE, el que permet distingir entre la “comunicació al públic” i la “mera posada a disposició de les instal·lacions” és el paper ineludible de l’usuari per a donar als seus clients accés a obres protegides i el caràcter deliberat de la seva intervenció, especialment si aquesta té naturalesa lucrativa (§26).
El TJUE recorda també que, en relació amb un establiment de restauració, un hotel, un establiment termal i un centre de rehabilitació, les persones que es dediquen a la seva explotació realitzen un acte de comunicació quan transmeten deliberadament a la seva clientela obres protegides, mitjançant la distribució voluntària d’un senyal a través de receptors de televisió o de ràdio que han instal·lat en el seu establiment (§29).
Comunicació al públic en pisos de lloguer
Analitzant ja l’assumpte en qüestió, el TJUE té clar que la persona que es dedica a l’explotació d’un edifici de pisos, en equipar-los amb televisors i antenes d’interior que, sense més intervenció, capten senyals i permeten la difusió d’emissions, en particular de música, realitza deliberadament una intervenció per a donar als seus clients accés a tals emissions durant el període d’arrendament, sense que sigui decisiu que aquests utilitzin o no aquesta possibilitat (§33). És una prestació de serveis suplementària realitzada amb l’objectiu d’obtenir un determinat benefici, la qual cosa acredita el caràcter lucratiu de la comunicació (§34-35).
D’altra banda, és irrellevant, segons el parer del TJUE, que els televisors estiguin connectats a una antena “d’interior” en lloc d’una antena “central”, perquè la distinció entre antenes centrals i d’interior no estaria conforme amb el principi de neutralitat tecnològica (§36-37).
Perquè quedin compreses en el concepte de “comunicació al públic”, cal que les obres protegides siguin efectivament comunicades a un “públic”, això és, a un nombre indeterminat de destinataris potencials i implica, d’altra banda, un nombre considerable de persones (§38).
El concepte de “públic” suposa un cert llindar de minimis, la qual cosa exclou un nombre d’interessats massa reduït o insignificant. Per a determinar el nombre d’interessats, cal tenir en compte, en particular, el nombre de persones que poden tenir accés a la mateixa obra no només de manera simultània, sinó també successiva (§39).
Coincidint amb l’Advocat General, el TJUE declara que, si els pisos són objecte d’arrendament de curta durada, e.g. com a allotjaments turístics, els seus arrendataris han de qualificar-se de “públic”, atès que constitueixen en el seu conjunt, igual que els clients d’un establiment hoteler, un nombre indeterminat de destinataris potencials (§42).
Perquè concorri una “comunicació al públic” una obra protegida ha de ser comunicada amb una tècnica específica, diferent de les utilitzades anteriorment, o, en defecte d’això, a un “públic nou”, és a dir, un públic que no hagi estat ja pres en consideració pel titular del dret d’autor en autoritzar la comunicació inicial de la seva obra al públic (§43).
Secundant-se en les conclusions de l’Advocat General, el TJUE determina que els arrendataris de pisos d’un edifici que són objecte d’arrendament de curta durada, en particular com a allotjaments turístics, poden constituir un “públic nou”, ja que, fins i tot trobant-se a l’interior de la zona de cobertura d’aquesta emissió, no podrien gaudir de l’obra difosa sense la intervenció de la persona que es dedica a l’explotació d’aquest edifici, que instal·la en aquests pisos televisors equipats amb una antena d’interior (§44). En canvi, si els pisos es lloguen a arrendataris que estableixen en ells la seva residència, aquests no poden considerar-se un “públic nou” (§45).
Així, el TJUE resol que el concepte de “comunicació al públic” comprèn la posada a la disposició dels arrendataris, realitzada deliberadament per la persona que es dedica a l’explotació d’un edifici de pisos de lloguer, de televisors equipats amb una antena d’interior que, sense més intervenció, capten senyals i permeten la difusió d’emissions, sempre que pugui considerar-se que aquests arrendataris constitueixen un “públic nou” (§46).
Comentari
Es dedueix de la sentència que quan una persona que explota pisos de lloguer posa deliberadament a la disposició dels seus arrendataris televisors equipats amb una antena que, sense més intervenció, capten senyals i permeten la difusió d’obres de propietat intel·lectual, aquesta persona realitza un acte de “comunicació al públic” d’obres si es tracta de pisos turístics (d’arrendament de curta durada) perquè aquesta modalitat de lloguer pot incidir en el nombre de persones que poden accedir successivament a les obres. En conseqüència, les empreses/persones que exploten pisos turístics equipats amb televisors connectats a antena haurien de pagar una llicència a la corresponent societat de gestió col·lectiva de drets d’autor.
Per a més informació podeu la sentència en aquest enllaç.
Autor: Emil Edissonov, advocat i soci de Curell Suñol, SLP.
Foto de Howard Bouchevereau en Unsplash.com