COVID-19 vs propietat industrial, un dilema internacional

El passat 2 d’octubre de 2020, l’Índia i Sud-àfrica van sol·licitar a l’Organització Mundial del Comerç (OMC) que se suspenguessin els drets de patent a nivell internacional per a tots aquells medicaments, vacunes, tractaments o diagnòstics dirigits a tractar el COVID-19, fins que s’aconsegueixi la immunitat de grup mundial, que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula en el 70% de la població del planeta. La iniciativa que dirigeixen l’Índia i Sud-àfrica ja compta amb el suport d’un centenar de països, però en canvi topa amb la negativa d’altres, entre els quals es troben els Estats Units i la Unió Europea com a ens supranacional.

La petició de suspendre els drets de patent de manera temporal per a tots aquells medicaments, vacunes, tractaments i diagnòstics dirigits a tractar el COVID-19 permetria que fabricants de productes genèrics produïssin les vacunes, fàrmacs o test de COVID-19 que es necessiten per a contenir i posar fi a la pandèmia a preus netament inferiors als establerts per les companyies que tenen drets de propietat industrial sobre ells. Així, l’objectiu principal de la proposta plantejada és que els països amb menys recursos econòmics també puguin adquirir i accedir a les cures d’aquest virus que s’ha estès per tot el globus.

Per la seva banda, els països que es postulen en contra de la petició liderada per l’Índia i Sud-àfrica argüeixen que ja s’ha creat un mecanisme per a permetre que els fàrmacs i vacunes que combaten el COVID-19 arribin a tothom, l’Accelerador ACT, que és una iniciativa de col·laboració mundial per a accelerar el desenvolupament i la producció de proves, tractaments i vacunes contra el COVID-19 i garantir l’accés equitatiu a ells. De l’Accelerador ACT destaca la iniciativa COVAX, l’objectiu de la qual és garantir l’accés equitatiu a les vacunes que s’aconsegueixin desenvolupar contra el COVID-19. Així, es pretén proveir als 187 socis amb 2.000 milions de vacunes el 2021, també als 92 països de renda baixa i mitjana que no es poden permetre adquirir-les.

No obstant, els actors internacionals que promouen la suspensió de drets de patent citats consideren que l’Accelerador ACT, i concretament la iniciativa COVAX, si bé són bones eines per a frenar i/o eliminar la propagació del COVID-19 a escala mundial, no són prou ràpides en relació amb la velocitat de propagació i mortalitat del virus, per la qual cosa es requereixen mesures més contundents. En aquest sentit, reclamen que es segueixi, com a mínim, un camí similar al que es va seguir amb el virus VIH/SIDA fa 20 anys.

L’any 2001 els governs Membres de l’OMC van adoptar per consens la Declaració relativa a l’Acord sobre els ADPIC i la Salut Pública en la Quarta Conferència Ministerial de l’OMC, celebrada a Doha (Qatar). El seu objectiu era respondre a les preocupacions manifestades per diferents Estats i grups de defensa d’interessos públics, com l’Índia o Sud-àfrica, davant la possibilitat que l’Acord sobre els ADPIC dificultés als pacients de països pobres l’obtenció d’alguns medicaments. Així, els actors internacionals volien saber si la flexibilitat prevista en l’Acord sobre els ADPIC era suficient per a garantir el suport de l’Acord a la salut pública, especialment per a promoure l’accés en condicions assequibles als medicaments existents i al mateix temps fomentar la recerca i el desenvolupament de nous medicaments.

La Declaració va respondre a aquestes inquietuds, aclarint diversos aspectes importants de la flexibilitat prevista en l’Acord sobre els ADPIC. Pel que fa a la concessió de llicències obligatòries, la Declaració estableix amb claredat que tot Membre és lliure de determinar les bases sobre les quals es concedeixen aquestes llicències. L’Acord sobre els ADPIC fa referència a diferents motius pels quals es poden concedir llicències obligatòries, entre els quals es troben les emergències nacionals i altres circumstàncies d’extrema urgència. La Declaració indica que cada Membre té el dret de determinar el que constitueix una emergència nacional o altres circumstàncies d’extrema urgència, i que les crisis que afecten la salut pública, com el VIH/SIDA, la tuberculosi, el paludisme i altres epidèmies, poden considerar-se situacions d’aquesta naturalesa.

Arran de la Declaració de Doha, diferents països, com l’Índia o Sud-àfrica, van fer ús de les llicències obligatòries i van començar a produir genèrics de medicines protegides per drets de patent per a tractar, entre altres malalties, el VIH/SIDA, la qual cosa va permetre que els tractaments fossin molt més econòmics i accessibles al públic.

No obstant això, la Declaració de Doha no va implicar que es creessin noves mesures de flexibilització de drets de propietat industrial, sinó que va reafirmar les ja existents a l’Acord sobre els ADPIC. En resum, la Declaració de Doha responia a la pregunta de si una crisi que afecta la salut pública, com el virus del VIH/SIDA, podia ser considerada una emergència nacional. Per tant, seguir el mateix camí que el de la Declaració de Doha suposaria que els Membres de l’OMC decidissin per consens que el virus COVID-19 és una emergència nacional, i en conseqüència, que sobre la base del mateix es poguessin concedir llicències obligatòries. Triar aquest camí seria allunyar-se de la petició inicial de suspendre els drets de patent a nivell internacional per a tots aquests fàrmacs, tractaments o vacunes que tracten el COVID-19, de manera que per als actors internacionals liderats per l’Índia i Sud-àfrica seguir el mateix camí que el de la Declaració de Doha constitueix una mesura subsidiària a la principal, és a dir, la suspensió de tots els drets de propietat industrial.

En definitiva, ens trobem davant una situació molt complicada a nivell internacional, que obliga els Estats membres de l’OMC a prendre decisions de manera cautelosa i tenint en compte tots els factors que entren en joc. A això responen les nombroses reunions que ha mantingut des del mes d’octubre del 2020 el Consell dels ADPIC per a decidir si se suspenen els drets de patent a nivell internacional per a tots aquells medicaments, vacunes, tractaments o diagnòstics dirigits a tractar el COVID-19, si emeten una nova Declaració en la qual decreten que el COVID-19 és una emergència nacional o internacional, o si simplement mantenen la situació tal com està ara mateix. No hi ha dubte que es tracta d’un assumpte que crida la nostra atenció i la de tots els actors relacionats amb la propietat industrial i, com no, amb la salut mundial. Ens mantindrem atents a l’evolució d’aquest tema.

Article d’Albert Olea